PROCLAMA PICTÒRICA






PROCLAMA PICTÒRICA

1

Durant l’època arcaica d’estudi a la facultat horrorosa, i fins i tot, iniciat el trànsit per les catacumbes artístiques de la ciutat de València, vaig idolatrar l’estètica partidària d’expressar les vivències personals a través de l’obra. Aquesta doctrina, necessàriament lligada a l’hàbit de moure el pinzell, si bé matisada ara, em sobreviu combinada amb els estirabots estrambòtics per a escapolir-me’n del dogma que preconitza la indefugible obligació de promocionar-s’hi. Acumular sarcasmes sobre la sacralització de l’art contemporani, riure’s de les barbaritats de l’art abstracte, i reconduir l’estúpida ambició de triomf artístic són aprenentatges intransferibles. Subjugant l’ànsia competitiva vaig ofegar el deliri d’exposar a dreta i esquerra. De resultes, em resulta còmoda l’etiqueta de pintor de segona regional pictòrica, lluny del mercat, i lluny de la insuportable custòdia dels galeristes. I si m’entren ganes de difusió i metodologies per a promocionar de categoria, d’immediat salpe a la barra d’un bar a encalmar-me amb Voll-Damm.

Tenia un currículum sense crims quan vaig abonar les taxes i m’embutxacava la llicenciatura. De seguida vaig guardar el títol dintre d’un calaix. Fou un acte reflex que perseguia erròniament esmenar l’error més gros comés 5 anys abans quan vaig pujar al ferrocarril i vaig matricular-me en Belles Arts. En conseqüència, he anat travessant dècades d’ignomínia artística , a la deriva farcit d’horror, fins a arribar a l’atzucac actual de ser un pintor que oscil·la entre la minsa producció i l’atracció secular de conversió definitiva a la categoria d’expintor. Les paraules d’aquell professor de dibuix tècnic “estudia arquitectura”, nèciament varen ser desestimades.

Tenir curta l’ambició i llarga la imperícia tècnica m’ubica en aquest irrisori immobilisme d’un quefer pictòric que no m’immunitza enfront el desencant del món. Aquest feinejar al ralentí allargat indefinidament comporta cansament i sensació de fracàs. Un fiasco que no em protegeix de la intempèrie. Dèbil posició l’ofici de pintor, socialment i filosòficament impugnable, i a nivell existencial i polític insostenible. La bohèmia pictòrica, com a solució, inclús temporal, fou un error tàctic, també un divertiment, però amb el cost personal de malviure de llur minsa pecúnia en fosca clandestinitat. Cal admetre sense embuts que allò fou un suplici a males penes suportable. Un anacronisme ideològicament retrògrad, tardanament mal resolt, i amb seqüeles clares com bé il·lustra el fet d’existir aquest atrotinat  text. No obstant això, algunes temporades la feina de pintar conjurava el desfici, i a vegades l’esforç creador era capaç de cessar pensaments obacs i vivències malenconioses. Poques vegades.  Allò que predominava era la dinamita que alliberava dimonis malparits. I ara, encongit pel deute històric, i a l’edat mitjana del viure, orfe de quasi tot, ara dic, i sense forces per a enfilar la via contrària, dic que em mantindré ferm a ultrança, i que preferesc declinar amb elegància o a brams, les ofertes a exposar individualment. Malgrat tot aquest blindatge, i com que la praxis  acumula quadres, he disposat dues concessions; la primera és el sí a exposicions col·lectives perquè la coordinació implica una taula parada i durant la inauguració queda convenientment dissolt el protagonisme. I la segona és permetre visionar l’obra en mapa de bits. Exposar-los a la concurrència en aquesta espècie de metafísica visible anomenada internet. Sé que és un succedani de la contemplació in situ en una sala dignament il·luminada, però combinada amb la visita a l’estudi, prèvia cita, és l’única viabilitat quan la mostra individual és una quimera.
 2

M’agrada dibuixar i pintar colles de personatges imbuïdes del desassossec que provoca percebre el món com una intempèrie subjecta a la mortalitat. La pintura com un mitjà que emmarca la mort construint una escenografia austera, sense ornaments colorits ni profusió de detalls, ajustada a una visió tragicòmica del transcurs del temps, i del persistent pes metafísic que s’arrapa a l’ésser. Per instint pur i per càlcul metòdic, sóc partidari fervorós de l’antropocentrisme, i prenc l’ésser humà com a model hegemònic de representació si exceptuem, de tant en tant, alguna vaca avorrida o un paisatge minimalista riberenc o pirinenc. Els meus personatges són cossos, anatomia de carn i d’ossos, que alena infatigablement amb consciència lúcida. Persones que posen tristes i serioses, desproveïdes d’expansions festives, i que s’obrin a l’erotisme sense la vestimenta que embolica la nuesa i confirma la fragilitat del cos. Retornen una mirada apagada que transmet la desil·lusió inherent al plaer de l’exultació sexual. Femení o masculí, el subjecte eròtic així articulat, ficció temporal, model perible com l’autor, palpa en la delectança de la molla anatòmica la contingència d’una ontologia del cessament.

3

Quadres amb escenes ambigües on l’erotisme i la mortalitat coincideixen a mossegar el mateix cos. La nuesa mostra la potencialitat sexual com una imatge de bellesa indòmita, però també visualitza sense maquillatge la segura putrefacció venidora. Som carn, som carnassa, i m’agrada que aquest pensament m’acompanye quan assage equivalències plàstiques a les formes anatòmiques reals. Presències corporals orfes de fulgidesa, obligades a sestejar, cossos gitats, insensibles a la verticalitat feinera, i portadores d’una quietud descoratjadora. Extrema inacció que simbolitza el contrapunt de l’existència erràtica.

La confecció tècnica del quadre és dificultosa, i el fet de pintar l’esplèndida carnositat desemmascara impietosament la imperícia ja esmentada. Això no obstant, si decidim no cremar els pinzells i desmuntar l’estudi, cal seguir afegint les pinzellades com un proletari, i esperar l’instant poc probable que brilla i engendra la meravella, és a dir, la consecució que perdura, i no esborrada, és capaç de rebentar el constrictor motlle de la mediocritat. Iconografia de pobres infeliços desproveïts d’un recer destinat a convertir l’amargor d’intempèrie en una tristesa més benigna, i amb esparsos esquitxos de bellesa, i que com un supositori pal·liatiu, ajude a esventar les carències i altres pandemòniums que apunten al benestar. Pescar un trosset de percepció diàfana, o pouar una epifania en un oceà de misèria, són pretensions, així com també passejar entremig d'oliveres, que dies sí i dies no, em rescabalen dels traus generats en solitud.

4

No sent ambidextre, sols amb la mà dreta, any rere any he empastifat llenços amb tonalitats abissals on reposen personatges vigorosos o lànguids, però productes del desig de modelar correctament llurs anatomies i de reflectir llurs vívides expressions. Molts sorgiren toscos i hieràtics. Altres, com  semidéus agraïts, intenten homenatjar a Déu i paguen el peatge de la indiferència. Altres, així pensa la benvolguda clientela, sí reben algunes alabances. La totalitat són artefactes nascuts sota el designi del realisme. Un realisme equidistant de la mimesi naturalista i de la insulsa abstracció metafísica. Són una equivalència del model amb les regles de la plàstica. També, lògicament, són producte de la tècnica pacient de superposició de capes de pintura a l’oli. Sempre correctes, aquests personatges pictòrics són dòcils i benèvols, i accepten acríticament llur condició d’éssers destinats a la contemplació, i mai no s’han sentit impel·lits a orquestrar cap conjuració contra el pintor. Tampoc mai no els he traït tractant-los com a carnassa per a nodrir l’art institucional. Fins i tot, mai no han esbossat cap gest adust, quan tractats com a mercaderia, han patit la transacció de compravenda. Si he estat capaç d’afegir criatures d’artifici a la creació és un dilema amb una incògnita irresolta que em deixa dormir a pleret excepte els dies d’insomni. Puc intuir una resposta negativa, però si m’aclame a les forces tel·lúriques de la creació, personificades com a Erínies implacables, sols em mou l’objectiu d’estalviar-me l’epígon despietat.
5

M’agradaria que aquest panell en forma de bloc fos una altra estratègia de màrqueting, però si acaba sent un mecanisme de distracció i de propaganda, ja em sentiré mitjanament satisfet. Aquest aparador de fotografies digitals no sofrirà remodelacions periòdiques ja que els descarts i els afegits sols esdevindran en funció de la producció pictòrica, és a dir, parsimoniosa i lenta com l’espera d’un nou idil·li.


TOMÀS SERRA CARRILLO

PRIMAVERA 2014

Comentaris